Lloança de la fotografia amateur

La fotografia va irrompre a la vida quotidiana de la ciutadania entomant l’herència d’una pràctica de condició amateur expressada prèviament en gèneres com l’aquarel·la i el dibuix. La nova tècnica, que oferia grans possibilitats expressives, va tenir un gran impacte popular i va generar un material que la historiografia no es va començar a prendre seriosament fins a principis del segle XXI. Tal com explica la investigadora Núria F. Rius, «la història de l’art, l’antropologia, la sociologia, els estudis en comunicació, ... s’interessen ara per aquests materials que han quedat fora dels grans relats de la història de la fotografia i el cinema i dels museus». Les parets de KBr Fundació Mapfre exploren aquesta narrativa en l’exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya (c. 1880-1936). «La tesi de partida és com pot ser que estiguem desatenent un material tan voluminós i produït de forma transversal, qui el va fer, amb quines motivacions», reflexiona la comissària de la proposta.

«Sovint es mira la fotografia com a document d’una època, per explicar models de vida, la història d’una família notable, ..., és a dir, com a suport per estudiar el passat», apunta Rius, «però jo plantejo que s’ha de fer una història d’aquest tipus de fotografia per ella mateixa, situant la fotografia domèstica al centre de la investigació i no com una finestra cap al passat». Per aquest motiu, «la mostra s’exhibeix a la KBr i no en un museu d’història».

Aquest relat comença entorn de 1880, quan el desenvolupament tècnic contribueix a expandir l’interès per la fotografia i fer-la accessible a persones de diferents classes socials, gèneres i edats. «S’impulsen les primeres associacions destinades a aficionats a la fotografia i es funden les primeres entitats excursionistes catalanes, que aviat van desenvolupar un marcat interès per la fotografia, com el Centre Excursionista de Catalunya (1890)», explica Rius. «D’altra banda, el comerç i la publicitat també van desenvolupar un paper primordial en la consolidació de la nova afició», continua: «es va configurar tota una xarxa de comerços especialitzats i de seccions fotogràfiques en grans magatzems comercials als quals cal sumar un potent sector editorial de revistes especialitzades que, amb més d’una desena de publicacions, van convertir Catalunya en l’epicentre dins l’estat espanyol».

L’exposició posa el focus en aquesta horitzontalitat i marca, d’entrada, una línia entre el fotògraf amateur i l’aficionat perquè en el primer s’endevina la voluntat de progrés, de tenir un coneixement més aprofundit del mitjà encara que no en el context d’una lògica productiva professional. Rius reconeix la feia feta pels arxius locals i comarcals i matisa que «ens han arribat més els fons dels homes de famílies benestants que d’altres sectors i s’ha tendit a mirar més aquests conjunts més que d’altres per una qüestió de classe i gènere». La procedència dels materials que estudia Rius, però, també beuen d’altres recerques com la que reivindica el moviment obrer i la tasca que van dur a terme els ateneus, on hi havia seccions de fotografia i laboratoris. «És una història pendent d’escriure», assenyala la comissària.

La fotografia com un joc

La càmera domèstica recull un oblit motivat per la naturalesa massiva i autoproduïda de la fotografia realitzada sense afany professional i per la creença que es tracta d’una producció de poca qualitat. La mostra, però, capgira aquests supòsits i afronta la fotografia amateur com un llegat que condensa «imaginaris socials, trets estètics, discursos comercials i, fins i tot, de caràcter polític» que ajuden a «comprendre les diferents realitats socials i culturals d’un moment concret de la història» del país.

L’exposició transita per diferents àmbits amb el punt de partida en la constatació de l’arrelament de l’afició per la fotografia que va tenir lloc a la Catalunya dels 80’s del segle XIX. El visitant descobreix que aquest interès tenia un caire transversal, va transcendir l’ambient de l’estudi per desenvolupar-se també a l’espai públic i, alhora, i gràcies als avenços tècnics, dins de la privacitat domèstica, el gust per immortalitzar els viatges de les classes acabalades, l’ús de la fotografia en la construcció d’una idea de nació a partir del retrat de la naturalesa i l’entorn rural, l’expressió fotogràfica dels moments d’oci i felicitat -més enllà de l’apreciació del gènere com a transmissor de memòria- i la consciència de l’ús de la fotografia com un joc.

«Dur una càmera a sobre no era tan complicat i el seu ús es posa en relació amb pràctiques socials com l’excursionisme», explica la responsable del projecte: «era normal anar d’excursió amb una càmera i fotografiar la posta de sol, un cim o la naturalesa». L’avenç tecnològic, l’aparició de l’emulsió de plata en gelatina i la possibilitat d’usar el giny sense el trípode van contribuir a fer arribar la fotografia a àmplies capes de la societat.

«Quan va aparèixer a la dècada dels 30 del XIX, la fotografia contenia elements que no estaven allunyats dels interessos de les persones de l’època», apunta Rius. Per això, la nova tècnica expressiva va viure un auge ràpid i es va estendre a un públic ampli. «Hi havia un bagatge de fer retrats i paisatges en altres gèneres que es va traspassar a la fotografia», afegeix la investigadora.

L’exposició presenta al voltant de tres-centes peces entre fotografies, objectes i documents d’època aplegats gràcies als préstecs de disset institucions públiques i nou col·leccions privades. «La idea és que, després de veure la mostra, surtis i vegis que la fotografia domèstica del passat no és només memòria, record i família», explica Rius. 

El recorregut traçat per l’exposició arriba fins al juliol del 1936, amb l’esclat de la guerra espanyola. «En aquell moment, ja hi havia a Catalunya una societat molt fotografiadora», apunta la comissària: «els usos de la fotografia van canviar una mica i la motivació es va alterar, per això hem tallat en aquest punt». I afegeix: «la fotografia, aleshores, sobretot va passar a reafirmar la presència familiar, dels joves abans de marxar al front, dels cosins reunits per lamentar la pèrdua dels pares, ...». Rius confia que la mostra encara en curs ajudi a «modificar la mirada sobre el patrimoni domèstic» i a entendre «la rellevància cultural de la fotografia».