Una campanya sense ànima

Hem superat l’equador de la campanya electoral i tots els partits segueixen el guió previst, sense gaires sorpreses, tret dels cinc dies de reflexió que el president Sánchez va escenificar i que van treure el focus de les eleccions catalanes. Sobta la poca emoció de la campanya, perquè aquestes eleccions haurien de servir per comprovar la força dels partits que reivindiquen el llegat de l’1-O, la dels que en volen passar pàgina, i la dels que encara intenten passar comptes.

L’anunci de la candidatura de Carles Puigdemont va animar l’ambient, especialment quan va afirmar que tornaria a Catalunya per a la sessió d’investidura i que si no resultava elegit president es retiraria de la política. Però a partir d’aquí tot ha sigut molt pla, fins al punt que molta gent viu aliena a la lluita que mantenen els partits per aconseguir la presidència de la Generalitat.

Queden lluny en el temps l’excitació independentista i la reacció unionista que van polaritzar la política d’aquest país. La divisió demostrada per les forces independentistes durant els darrers anys, després de proclamar que tenien una majoria del 52%, ha desanimat una part de la gent que els feia confiança. L’unionisme, per la seva banda, ha vist com queien en desgràcia alguns dels partits que combatien l’independentisme i també està dividit.

Tot això ha provocat una campanya sense ànima, amb missatges previsibles que pronostiquen un resultat que no serà gaire diferent del que hi va haver a les darreres eleccions, tret que, probablement, l’independentisme perdrà la majoria virtual que deia tenir.